dimecres, 28 de novembre del 2012

Camèlia

 
 
 
 
Camèlia. 
Camèlia, el so.
L'elegància sòbria.
Puresa, harmonia.
La diferència arriscada 
Una flor exuberant però tímida,
Sense olor, amb tota la bellesa, senzilla.
Evoca.



La Dame aux Camélias


 
 
I d'aquí a l'Òpera:
 
En coneixeu la història.
Aquesta cortesana patia dels pulmons,
i aquestes flors sense olor eren les úniques que podia dur.
Va morir de tuberculosi.
Però va quedar immortalitzada
 en aquestes dues obres,
símbol el romanticisme.


 
 
El cine també se'n va fer ressò.
La Divina, Greta Garbo, en va fer el paper:
Divina.
 
 
Ens porta al Japó. Present en la vida quotidiana.
 
 
 
 
Shiseido l'incorpora com a emblema,
per la seva puresa.
 
 
 
 
Chanel, és la Camèlia.
Una història d'amor,
el regal de l'Estimat a Coco.
 
 
 
 
I ella, elegant, sobria, arriscada, diferent,
va saber veure tot això en aquesta Camèlia.
 
 
 
 
Blanca, rosa o roja.
Sempre especial.
No embafa, discreta.
 
 
 
 
La Camèlia i jo...
 
 
 
 
Jo i la Camèlia:
adoro Chanel, París,
estimo el Japó,
m'encanta Shiseido.
La Traviata,
La Dama de les Camèlies.
Romanticisme.
 
 
 
 
La meva Camèlia
avui fa quinze anys,
bufarà les espelmes.
És la Camèlia més bonica,
de casa, la millor.
 
 
 

 
  Un cor ple d'Amor per a ella.
 
 
 
 
Camèlies per a vosaltres:
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

dijous, 22 de novembre del 2012

Santa Cecília. Músics.





22 de novembre, Santa Cecília, de segur que molts pensareu ¿ avui, i què?

Avui és Santa Cecília la patrona dels músics, de sempre pels músics, el dia de la música.

Saber de música, i dic saber no entendre´n, t'introdueix en un món particular.
Els instruments et parlen, et són propers, així com els sons musicals.
Llegeixes les partitures. I  reconeixes cada nota.
Les paraules tonalitat, acords, intervals o arpegis formen part del teu vocabulari.
I diferències una Masurca d'una sonata, o un Bolero d'un Cha-cha-cha.

Molts anys d'estudi, de contacte diari amb l'instrument,
de converses, audicions, de viure l'entorn  musical, confereixen al músic un caràcter particular.
I siguis d'on siguis, vinguis d'on vinguis, pensis com pensis,
davant d'una peça musical, d'una bona interpretació, sempre tronbem conversa.
Hi ha diferents músics, i músiques, però tots ens trobem tocant, o cantant una cançó.

I és que la relació amb la música, amb el nostre instrument, ens lliga, i ens fa lliures.
Durant els anys d'estudi, de vegades es fa pesada l'obligació. Voldríem tenir temps com els altres.
Voldríem no haver d'estudiar les lliçons.Sempre amb aquesta obligació.
Però tampoc podem deixar-ho. La música ens ha entrat dins, ens ha ofert un tresor per sempre.
La visió de les coses, la sensibilitat que ens fa més rics, capaços de percebre més matisos a la vida.

A casa del meu pare eren músics, el meu padrí tenia una orquestra/banda i tocava la trompeta.
El meu pare de ben petit voltava amb una trompeta als llavis i la seva germana tocava el piano, 
els altres, que no hi va haver manera  que passessin de les primeres notes, cantaven.
A la casa sempre hi havia nens aprenent solfeig, arreglos i partitures i instruments sonant.
En una època en la que n'hi havia que no sabien llegir coneixien a Vives i Chopin, Verdi i Beethoven.

 El meu primer contacte amb el solfeig va ser, quan amb 3 anys, mon pare, em va fer un cartó
 amb la clau de sol i les notes de colors i els hi va posar el nom.
Em va dir que tenien un nom com jo i com la meva cosina i totes les meves amigues i a més un so.
Vaig aprendre música,  vaig tocar el piano i vaig patir hores de lliçons i de fer escales.
Però aquest lligam et fa entrar en el món musical que ja no pots deixar i en sóc joiosa.

Un diumenge, l'any 1950, el meu tiet Alfredo d'uns 12 anys, anava pel carrer, venint de missa.
Sent un gran xiulador ,com sempre anava xiulant alguna cosa. Se li va acostar un dels "Senyors"
del poble i li va dir que si li podia xiular,  el Bolero Mallorquí. Ell li va dir que amb molt de gust.
Quan va acabar, el senyor, meravellat, es va posar la ma a la butxaca i en va treure un "duro".
Va ser el primer duro que el meu tiet va guanyar i gràcies a saber música.

 
 
                                  
Cal créixer en un ambient amb molt amor a la musica
per a no abandonar, per acabar una carrera musical.  
 
 
                              


La Violeta i la Camèlia també han fet música, i toquen un instrument, el piano i  el violoncel.
També s'han queixat d'anar a classe mentre les amigues no feien res.
També han gaudit d'òperes i concerts i han après a tocar davant el públic. A jugar amb la música. 
Ara la Violeta guanya uns diners per la música i si parlen de claus no pensen sols en les de casa.
I en aquest estira i arronsa de segur que no es poden separar del seu instrument.

Avui arreu se sentirà molta música, cantaran moltes corals i tocaran moltes orquestres.
Ompliran els nostres sentits i obriran els nostres cors.
Deixem que la música ens arribi, que entri el seu so per les orelles, la bellesa dels instruments per la nostra vista i que el nostre cor s'ompli de matisos.
Deixem que els nens s'apropin a la música i que la seva vida tingui un caire diferent.



 
 
Ventalls, Un Ange







 

dilluns, 19 de novembre del 2012

Blanc-Rosa-Gris: Colors Gustavians



Una flor gustaviana, decdent
Une fleur gustavienne,décadente


   És curiós el món dels blocs, la mena de relacions que s'estableixen, de coneixences, les amistats que s'hi poden fer. I és que hi trobes gent amb la que t'hi pots comunicar des d'una perspectiva de gustos i interessos comuns, de sensibilitats comunes; gent que tenen inquietuds i que les manifesten de manera creativa.

   El passat dissabte 9 de novembre, vàrem fer un sopar de blocaires aquí Reus, érem majoritàriament de blocs gastronòmics, però també hi havia algú als que ens agrada crear i expressar-nos de manera àmplia i variada. Unes quantes persones que no ens havíem vist abans, cadascú amb les seves cabòries, vides particulars; vam passar una bonica vetllada, interessantíssima, on vam poder engrandir el nostre univers d'amistats.

   Des de que sóc en aquest món la veritat és que conec gent interessantíssima, que m'enriqueixen molt amb la seva sensibilitat i gust. Es crea un marc de participació, lligams virtuals, que sense obligar a res ens fan partícips d'activitats, de jocs, i ens permeten entrar en diferents móns que cadascú fa meravellosos, segons les seves inquietuds i gustos. I avui faig aquesta entrada per a participar en el joc d'una amiga blocaire francesa Sandrine, del bloc  L'essence des rêves, un joc amb colors gustavians, com li agraden.

   Après que je suis blogueuse j'ai connu gent très intéressant, qui m'enrichissent avec sa sensibilité et bon goût. Il y a de participations, liens virtuels, avec des jeux, ou autres activités. De cette façon on entre dans les differents mondes, merveilleux après chac'un ses inquietudes et circonstances. 
   Aujourd'hui je vais faire ce billet pour participer à l'Anniblog de Sandrine du L'essence des rêves, lequel est demain 20 Novembre, et pour le souhaiter qu'il soit heureux avec la participation de plusieur blogueuses.

  Elle nous a demandé de faire une participation avec ses couleurs favorites
 goustavienes, Blanc-Rosa-Gris.
 Je, qui suis, aussi, une amant de ses coulers lesquelles cherche partout,
  suis très ravie d'y participer. 
 
Rosa que l'amor s'hi posa
Rose où reine l'amour
 
Blanc, agradable, net, suau
Blanc, agréable, pure, doux


 
 
 
Bon Anniblog Sandrine.
 
 
 
 
 
 Goustavien?
 
 
 
 
El Rosa, Muguet
 
 
 
 



 

 
 

dissabte, 17 de novembre del 2012

Parfums. Critique du Livre.

 
 
 
 

Avui parlaré d’un llibre del qual he de fer una crítica, i he de fer-la en francès, ja que es tracta d’un llibre d’autor francès que m’han fet arribar des de Price Minister una empresa de compravenda en línia, que va proposar triar-ne un entre dotze, per a fer-ne una crítica i que amablement em van enviar el llibre a casa, de franc. Espero que aquest llibre es tradueixi al català ja que m’ha agradat molt, és molt interessant i ben escrit. El seu autor és membre de l’acadèmia Goncourt que cada any dóna diversos premis a autors en francès i que molts ens arriben aquí ja que tenen una gran qualitat. El llibre és el compendi d’una sèrie d’històries que a partir d’alguna sensació olorosa ens introdueixen en diferents vivències de l’autor. Espero que aquest llibre, doncs, us pugui arribar a les mans i si el podeu llegir en francès feu-ho.

 
 
 
 
 
Critique

 Je vais, maintenant parler d’un livre. Le livre dont je vais  parler m’est arrivé parmi une idée de l’entreprise Price Minister, qui a proposé d’en faire une critique, en échange de recevoir le livre à choisir entre douze.

D’abord je suis frappée par son titre Parfums,  qui me dit qu’il s’agit  de sensations, de sens, et de senteurs. Quand j'ai le reçu j'ai observé sa page de titre, avec une peinture de Klimt Les trois âges de la femme, très suggerent.

Je ne me suis pas trompée, et vraiment, ce livre te transporte vers un monde de souvenirs, d’odeurs, et après eux, nous fait vivre les expériences de l’auteur.

   Le livre, qui se nomme Parfums, c’est une première édition, d’Éditions Stock, du septembre 2012. L’écrivant, Philippe Claudel, est membre de l’académie Goncourt. Et il est déjà auteur de plusieurs romans, est dramaturge et cinéaste. On le peut acheter  ICI.
 
 
 

   Ce livre-là est structuré en petites histoires, vécus de l’auteur, de son enfance et adolescence. Chaque histoire, de deux, trois, ou quatre pages, bien courtes quand même, mais intenses, nous transporte, à partir d’un parfum, dans un moment, lieu ou expérience de l'écrivain.
Il y a des situations où l’existence d’une odeur est bien évidente, il parle des parfums de rasage, de les sensations chez le coiffeur, le parfum de l’acacia ou de la chou en bouillant. Autres expériences par contre, ne sont pas autant liées à une odeur, comme le parfum de réveil, qui le connais, à chacun le sien, mais ses souvenirs lui rapportent senteurs qui remplissent ses sens.  Il fait de relations parmi ces sensations avec les moments sociaux, les habitudes, les moments historiques. Il nous fait connaître des personnages, comme le charbonnier. Il parle de toute une époque et une façon de faire et nous y transporte.

   Le langage est riche, avec un vocabulaire profond, cru, parfois, qui nous emmene dans une ambiance d’authenticité, un ambiance rural, de village où les coutumes sont encore liées aux saisons de l’année, à la nature. Un langage qui peut être parfois poétique. On aprecie le bon métier de l'auteur avec un style épouré, avec peu de paroles nous fait une description qui nous introduit dans  son monde.
 
   Vraiment pour moi a été une façon de retourner aux moments d'enfance qui sont déjà lointains. Même la difference géographique, les habitudes, les moments vécus ne sont pas-ils autant différents aux miens. J’ai vu aussi, tuer un lapin, j’ai sentit l’odeur de pomade.

   Je vous recommande ce livre il m’a bien attrapée, et je pense qu’il est d’une grande qualité. La lecture c'est tojours importante, et lorsqu'on trouve un bon livre et en plus agréable, qui  accroche, on doit le lire.
 
Bonne lecture! 
 
     
 
 
 
 
 
 
 
 
 

dissabte, 10 de novembre del 2012

Els meus Gats, 1

   


 
Amb Amor!
 
 
 
De petita, pels teulats de darrere de casa, hi vivien una col.lònia de gats. Llavors era normal veure gats per les teulades i pels carrers, gats lliures, que vivien en grups i als que la gent els hi donàvem menjar. Jo estava boja per veure'ls i per a tirar-los-hi menjar embolicat amb paper de diari. Quan podia, des de baix el carrer entrava en aquests corrals, on per cert hi havia porcs, imagineu si n'era diferent d'ara! i els hi portava el menjar que els amos del corral els hi donaven de gust, els gats els hi treien els ratolins
.
   La relació amb els gats era diferent a la d'ara i es dividia entre aquells que no els podien veure i eren capaços, fins i tot, de matar-los, aquells que els veien com un animal més, necessari a la casa, i aquells que com jo ens agradaven de veritat. Hi ha un passatge a la novel.la Aloma de la Mercè Rodoreda, esfereïdor.

   A casa meva no en vam tenir mai, això de tenir un gat en un pis no s'entenia. Embrutaven, feien malbé les coses, se'ls creia lladres i es tenia por de les seves esgarrapades. I tot i que ma mare de petita en tenia un al que estimava molt i que li van enverinar, mai va claudicar als meus desitjos. Llavors no coneixíem ni la terra per als pipis, ni l'esterilització.

   A Flix, a casa la padrina, si que en tenien, també en tenia la meva cosina Rosa, eren gats que voltaven pel carrer i que venien a casa quan volien. El de casa ma padrina era gran, bru (pardo) .  
   Quan hi anava, sempre el volia agafar i em deien "que no t'esgarrapi", però jo no vaig tenir mai por. No sé per què, com que el padrí tenia un escriptori on s'hi passava hores, i no era una cosa molt habitual, per a mi era el gat color escriptura, el que diríem, ara, gràfic, i aquest color sempre m'ha recordat això, l'escriptura.
   Segur que n'hi havia, de gats que vivien com a reis, a Barcelona o a casa d'algun ric, tot i que eren més apreciats els gossos, però el normal era veure'ls pel carrer, fugint, o demanant menjar, sempre des de les alçades.

   Per a mi eren fascinants, i, el meu desig incomplet. De vegades jugant pel poble, amb les cosines de part de la tieta Glòria, havíem descobert alguna gata amb cadells, sempre en volia un però mai el vaig poder prendre a casa.

   Així, els gats van anar desapareixent de les teulades, van perdre llibertat i l seva imatge ideal.litzada, però han guanyat en benestar. Encara se'n veu algun mig esverat pel carrer, però ara sí els tinc a casa.

   Els meus gats m'acompanyen des de que em vaig casar. Al terrat de ma mare, ja havia acudit una gata, que el meu pare es va trobar a l'escala i havia fet pujar, va criar i des de llavors sempre n'hi han hagut. Jo en vaig triar una gateta, i ja la vaig prendre cap a a casa meva. Era la Fanchette, com la de les novel.les de Colette, sobre la Claudine. Aquest nom era una cosa així com Francesca i em va agradar molt. Era preciosa, amb la cua torta i uns ulls encisadors.

 He tingut la Moixa, la persa, la Nataixa, i ara, és clar, la Fru-fru i el Biscuit. Ells han acomplert el meu desig i la seva companyia, la seva observació i la seva estimació m'omplen a mi, també, de benestar.