Ahir vaig llegir un article a l'últim número del National Geografic sobre les dones d'Afganistant.
Per a qui sàpigui sobre el que va el tema, quasi no caldria dir res més. Tothom té imatges, conceptes, estereotips creats. Però en veritat les històries d'aquest reportatge et fan enfrontar, cara a cara, amb la realitat, i jo com a dóna vaig quedar fondament impactada.
Llegiu-lo, informeu-vos, Dones que no són considerades més que una ovella d'un ramat, un objecte, però al qual no se li dóna cap valor, una esclava. Em va indignar, com és indigne per a la humanitat que passin aquestes coses, ara, al món.
Perquè passen perquè són dones. Humiliades, maltractades, no sols com a persones pensants que, finalment, sembla que no pensen?, que no tenen opinió?, o que tenen tanta por, perquè els maltractaments són també físics i tolerats per tota la societat, que no es queixen. Anul.lades. És vergonyós que es permeti que passi això, a tot arreu, on sigui així.
I aquí surt la meva ànima de dóna que vivia en un món i que ara viu en un altre, perquè s'ha lluitat, feminista, occidental, amb tot el que això comporta. Que puc sortir pel carrer sense donar explicacions a ningú, per exemple. Que tinc dugues filles que tenen tant clar el que és la seva llibertat...
I una cosa porta a l'altra i finalment arribes a plantejar-te, fins i tot, coses que com a dona, persona, tolerant, no hi donaves importància.
Sóc ensenyant i tinc moltes nenes marroquines a la classe, que eduques com les altres, que veus que juguen com les altres, que tenen els desitjos de totes les nenes de la seva edat, vestits, pentinats, novis; fins quan? No puc entendre, que canvïin tant. Serà la identificació amb una "cultura", perquè, jo, no podria"aguantar" mai que un home em fes cobrir el cap. Ara ja no, ja la vam portar prou la mantellina.
Per a qui sàpigui sobre el que va el tema, quasi no caldria dir res més. Tothom té imatges, conceptes, estereotips creats. Però en veritat les històries d'aquest reportatge et fan enfrontar, cara a cara, amb la realitat, i jo com a dóna vaig quedar fondament impactada.
Llegiu-lo, informeu-vos, Dones que no són considerades més que una ovella d'un ramat, un objecte, però al qual no se li dóna cap valor, una esclava. Em va indignar, com és indigne per a la humanitat que passin aquestes coses, ara, al món.
Perquè passen perquè són dones. Humiliades, maltractades, no sols com a persones pensants que, finalment, sembla que no pensen?, que no tenen opinió?, o que tenen tanta por, perquè els maltractaments són també físics i tolerats per tota la societat, que no es queixen. Anul.lades. És vergonyós que es permeti que passi això, a tot arreu, on sigui així.
I aquí surt la meva ànima de dóna que vivia en un món i que ara viu en un altre, perquè s'ha lluitat, feminista, occidental, amb tot el que això comporta. Que puc sortir pel carrer sense donar explicacions a ningú, per exemple. Que tinc dugues filles que tenen tant clar el que és la seva llibertat...
I una cosa porta a l'altra i finalment arribes a plantejar-te, fins i tot, coses que com a dona, persona, tolerant, no hi donaves importància.
Sóc ensenyant i tinc moltes nenes marroquines a la classe, que eduques com les altres, que veus que juguen com les altres, que tenen els desitjos de totes les nenes de la seva edat, vestits, pentinats, novis; fins quan? No puc entendre, que canvïin tant. Serà la identificació amb una "cultura", perquè, jo, no podria"aguantar" mai que un home em fes cobrir el cap. Ara ja no, ja la vam portar prou la mantellina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
M'encanta que em deixis un comentari/ Je suis très heureuse de ton commentaire